L’inici de curs sempre porta amb ell un remolí de sensacions. Per als xiquets i xiquetes significa enfrontar-se, en molts casos per primera vegada, a una separació prolongada de la seua família, a un espai desconegut i a persones amb les quals encara no tenen cap vincle. Per a les famílies, no és menys intens: deixar un fill o una filla a la porta de l’aula, veient com plora o com s’agarra amb força, no és gens fàcil. Entre la il·lusió d’un nou començament, la incertesa del que és desconegut i l’esperança que tot vaja bé, es barreja un cúmul d’emocions difícils de descriure.
A aquest procés li diem període d’adaptació. Encara que sovint desperta nervis i pors, en realitat és una oportunitat molt valuosa per al creixement. És el moment en què els menuts comencen a descobrir que l’escola també pot ser un lloc seu, segur i ple d’experiències per viure.
El període d’adaptació no segueix un patró únic. Cada xiquet el viu d’una manera diferent. Alguns entren a classe des del primer dia amb entusiasme, explorant-ho tot amb curiositat, mentre que altres necessiten més temps i mostren resistència, plors o enfadament. Aquestes reaccions no ens han de preocupar; són respostes naturals davant d’un gran canvi en les seues vides. De fet, el que realment importa no és la manera de reaccionar en els primers dies, sinó el procés que es va construint amb paciència, confiança i acompanyament.
Per a les famílies, veure les llàgrimes o la tristesa a la porta de l’escola pot ser molt dur. És habitual preguntar-se si el xiquet ho està passant massa malament, si serà capaç d’adaptar-se o si potser no era el moment adequat per començar. No obstant això, cal recordar que aquestes dificultats inicials formen part del camí i que, a poc a poc, es transformen en aprenentatges valuosos. El que hui es viu amb angoixa, demà es convertirà en una mostra de fortalesa i creixement.
Amb el pas del temps, el que al principi pot semblar un mur infranquejable, comença a transformar-se en un camí cada vegada més fàcil de recórrer. Els menuts descobreixen que la seua família sempre torna a buscar-los, que les educadores estan allí per cuidar-los i acompanyar-los, que l’aula és un espai ple de jocs, cançons i rutines que es repeteixen i donen seguretat. Els companys deixen de ser desconeguts per convertir-se en companys d’aventures. I, quasi sense adonar-nos-en, arriba el moment en què entren a classe amb un somriure i es despatxen amb un “fins després” ple de confiança.
Superar el període d’adaptació no significa simplement deixar de plorar a l’entrada. Suposa, sobretot, un gran pas cap a la independència. Els xiquets i xiquetes descobreixen que poden moure’s en un entorn diferent del de casa, que són capaços de relacionar-se amb altres persones i de demanar ajuda quan la necessiten. Aprenen que el món és més ample i que, encara que no tinguen sempre a prop sa mare o son pare, continuen sent capaços de sentir-se segurs i estimats. Això enforteix l’autonomia i també el vincle afectiu, perquè comprenen que la separació és temporal i que sempre existeix el retrobament. El psicòleg John Bowlby, creador de la teoria de l’aferrament, explicava que quan els xiquets senten una base afectiva sòlida, s’atreveixen a explorar amb més confiança. Precisament això és el que comença a construir-se a l’escola: un espai on la seguretat familiar s’amplia i permet que els menuts s’atrevisquen a créixer.
Les famílies tenen un paper molt important en aquest procés. La manera com es viu el comiat, les paraules que s’utilitzen i la confiança que es transmet influïxen molt en l’experiència dels xiquets. Dir adéu amb serenitat i de forma breu, complir sempre el que es promet quan es diu quan es tornarà, crear xicotets rituals de separació que donen seguretat i, sobretot, confiar en l’equip educatiu, són gestos senzills que marquen una gran diferència. Els xiquets perceben la calma o la inseguretat dels adults, i es recolzen en aquestes emocions per gestionar les seues.
Encara que els primers dies puguen estar plens de llàgrimes i abraçades que costa deixar anar, el període d’adaptació és, en realitat, una etapa preciosa. És l’inici d’un viatge en què els xiquets i xiquetes aprenen a confiar en ells mateixos, a descobrir noves relacions i a sentir-se part d’un grup. Per a les famílies, és també el moment de comprovar com de valents són els seus fills, d’admirar com van guanyant autonomia i de celebrar cada xicotet avanç. Per a l’escola, és un privilegi acompanyar aquest primer gran pas cap a la vida escolar.
El pedagog Loris Malaguzzi deia que els xiquets i xiquetes tenen “cent llenguatges, cent mans, cent pensaments, cent maneres de pensar i de jugar”. El període d’adaptació és el moment en què comencen a expressar-los en un nou context, envoltats de persones que els animen a descobrir, a equivocar-se, a aprendre i a créixer.
Al final, el més important és recordar que cada xiquet i xiqueta té el seu propi ritme i que tots ho aconseguiran a la seua manera. L’adaptació és normal, necessària i passatgera. El que hui es viu amb llàgrimes prompte es transformarà en somriures, en jocs compartits i en ganes de tornar cada matí. I aleshores, tant les famílies com l’escola podrem mirar enrere i sentir-nos orgullosos d’haver acompanyat aquest procés amb paciència, respecte i molt d’estima.